M. Trives /Atalaia de Cubelles /
En aquets dies difícils de pair per les dures retallades imposades i la poca llum d’esperança de que siguin les correctes mesures,provoquen que la premsa i articles d´opinió treguin fum i no diguem els ciutadans !. Tenim l´un de Pilar Rahola a La Vanguardia excel·lent i que Atalaia recomana fer-ne lectura . També avui al diari Ara Sebastià Alzamora amb u to irònic, molt intel·ligent i càustic, fa una bona repassada als caps pensants que tenim al front del govern i com no? la diputada del PP, Andrea Fabra que amb unes paraules tan sols ha aconseguit guanyar-se la portada del dia i també un cero patatero en un plis plas! Casualitat o no la lien per desviar l’atenció ?
En aquets dies difícils de pair per les dures retallades imposades i la poca llum d’esperança de que siguin les correctes mesures,provoquen que la premsa i articles d´opinió treguin fum i no diguem els ciutadans !. Tenim l´un de Pilar Rahola a La Vanguardia excel·lent i que Atalaia recomana fer-ne lectura . També avui al diari Ara Sebastià Alzamora amb u to irònic, molt intel·ligent i càustic, fa una bona repassada als caps pensants que tenim al front del govern i com no? la diputada del PP, Andrea Fabra que amb unes paraules tan sols ha aconseguit guanyar-se la portada del dia i també un cero patatero en un plis plas! Casualitat o no la lien per desviar l’atenció ?
Bon cap de setmana !
Crisi en tres temps
S'esprem fins a l'ofec les classes mitjanes i els autònoms i es
desprotegeix els més vulnerables
La Vanguardia en català | 13/07/2012 -
PILAR RAHOLA
Finalment
ha arribat la tan anunciada marabunta i, encara que no sabem com acabaran les
nostres pastures, és evident que devorarà tot el que puguin. L'única fita és
demostrar que s'abraça la fe luterana a les terres de la Contrareforma, i per
això tot l'exèrcit de tèrmits ha sortit en processó. Maese Rajoy ha enterrat el
seu programa en un insondable i negre forat, i ha tret la metralleta del foc
contra tots, definitivament convençut que les víctimes col·laterals són inevitables
en la guerra. Tanmateix el seu pla militar sembla més l'estratègia desesperada
d'un exterminador que la tàctica d'un llibertador...
El primer, en passat. Per què, en només sis mesos, hem transitat dels 200 punts menys de prima de risc que tenia, per exemple, Itàlia, a estar molt per sobre, i disparar-se el risc global? El cert és que cada dia es justifica menys la situació en funció de l'herència rebuda, perquè si aquesta era pesada, l'Executiu de Rajoy no ha deixat d'empitjorar-la. Tardances, titubejos, declaracions irresponsables en premsa estrangera, manca de reflexos, imatge desconcertant davant la doble tribuna, la pròpia i l'exterior, i al final un Govern que ha semblat tan diletant com improvisat. I per això les dràstiques mesures finalment preses no semblen el fruit d'un programa propi, sinó la imposició dels guardians del greal europeu, que han arribat per quedar-se. Ningú no pot saber si amb menys improvisació i més capacitat, haurien arribat igualment, però Itàlia demostra que les coses es podien fer molt abans i molt millor.
El segon, en present. El present té la duresa de la doble mà, en funció de qui té les cartes. D'una banda, s'esprem fins a l'ofec les classes mitjanes i els autònoms, es desprotegeix encara més els més vulnerables -des d'aturats fins a discapacitats- i es castiga l'economia productiva, sia comerç, turisme, pimes i consum en general. De l'augment de l'IVA al de l'IRPF passant pel copagament, les matrícules, l'atur, etcètera, tot va dirigit a clavar a la jugular de les classes baixes i mitjanes el voraç ullal de l'Estat. De l'altra banda, es decreten indefensables amnisties fiscals per a blanquejadors i la resta, se salva el naufragi de les Bankias del PP i no es toca l'estatus de les grans rendes. I pel camí, es mantenen infraestructures multimilionàries que són deficitàries des del minut menys u, i no s'assumeix la gran reforma de l'Administració. És a dir, l'ofec per als de sempre.
I tercer, en futur. Algú em pot dir una sola mesura per a la reactivació de l'economia plantejada per Rajoy? Perquè l'únic que veiem arreu són mesures per frenar-la encara més, sense cap clau roent al qual poder-nos agafar. Al final tot plegat sembla el que sembla ser: una capitulació en tota regla, presa a deshora i contra els sectors més vulnerables. No hi ha projecte, no hi ha estratègia, només hi ha el descarnat moviment d'un autòmat.
El primer, en passat. Per què, en només sis mesos, hem transitat dels 200 punts menys de prima de risc que tenia, per exemple, Itàlia, a estar molt per sobre, i disparar-se el risc global? El cert és que cada dia es justifica menys la situació en funció de l'herència rebuda, perquè si aquesta era pesada, l'Executiu de Rajoy no ha deixat d'empitjorar-la. Tardances, titubejos, declaracions irresponsables en premsa estrangera, manca de reflexos, imatge desconcertant davant la doble tribuna, la pròpia i l'exterior, i al final un Govern que ha semblat tan diletant com improvisat. I per això les dràstiques mesures finalment preses no semblen el fruit d'un programa propi, sinó la imposició dels guardians del greal europeu, que han arribat per quedar-se. Ningú no pot saber si amb menys improvisació i més capacitat, haurien arribat igualment, però Itàlia demostra que les coses es podien fer molt abans i molt millor.
El segon, en present. El present té la duresa de la doble mà, en funció de qui té les cartes. D'una banda, s'esprem fins a l'ofec les classes mitjanes i els autònoms, es desprotegeix encara més els més vulnerables -des d'aturats fins a discapacitats- i es castiga l'economia productiva, sia comerç, turisme, pimes i consum en general. De l'augment de l'IVA al de l'IRPF passant pel copagament, les matrícules, l'atur, etcètera, tot va dirigit a clavar a la jugular de les classes baixes i mitjanes el voraç ullal de l'Estat. De l'altra banda, es decreten indefensables amnisties fiscals per a blanquejadors i la resta, se salva el naufragi de les Bankias del PP i no es toca l'estatus de les grans rendes. I pel camí, es mantenen infraestructures multimilionàries que són deficitàries des del minut menys u, i no s'assumeix la gran reforma de l'Administració. És a dir, l'ofec per als de sempre.
I tercer, en futur. Algú em pot dir una sola mesura per a la reactivació de l'economia plantejada per Rajoy? Perquè l'únic que veiem arreu són mesures per frenar-la encara més, sense cap clau roent al qual poder-nos agafar. Al final tot plegat sembla el que sembla ser: una capitulació en tota regla, presa a deshora i contra els sectors més vulnerables. No hi ha projecte, no hi ha estratègia, només hi ha el descarnat moviment d'un autòmat.
VISCA EL
SISTEMA
Amb
gust de maduixa o de menta
SEBASTIÀ ALZAMORA
14/07/2012
El ministre Montoro,
que per la seva eloqüència i simpatia naturals du camí de convertir-se en la
Maleni Álvarez del govern del PP, va aconseguir excitar l'humor negre del
personal en explicar que s'havia apujat l'IVA "dels serveis funeraris i
altres espectacles". En principi volem pensar que el ministre va patir un
lapsus, però no es pot descartar, tenint en compte la sòrdida visió del món que
palesen els membres de l'executiu de Don Mariano, que la mort llisa i pelada no
sigui per a ells un espectacle de molta xerinola. I un funeral, una cosa amb
més trempera que un film de Conrad Son. Ho dic per l'energia i l'entusiasme
obscens que van mostrar els seus parlamentaris en aplaudir cadascun dels
lladronicis contra la ciutadania que va recitar dimecres Don Mariano al Congrés
(amb aquell aire com de nen una mica entabanat recitant la poesia de Reis),
culminant la festa amb el " Que
se jodan! "de la
criatura dolcíssima anomenada Andrea Fabra. Era talment com si fossin als
toros, que per cert no sé si també els han apujat l'IVA: després de totes les
intoxicacions que vam haver d'engolir amb motiu de la prohibició de les
corrides a Catalunya, ja seria gros que ara la Maestranza o Las Ventas
haguessin de tancar per falta de públic.
Parlant de corrides,
l'IVA que tampoc no sé si ha pujat és el dels preservatius: ho haurem de
demanar a la senyora Fátima Báñez, ministra de Treball, que ahir va descriure
les mesures del seu govern com a "dures, però fetes amb
sensibilitat". Un anunci de Durex no ho hauria expressat millor. Una cosa
queda clara, i és que els 65.000 milions que Rajoy pensa estalviar a força
d'aplicar-nos el garrot vil fiscal aniran en gran part al pou sense fons de
Bankia.
Una altra cosa prou
clara és que si el PP fos un partit normal, la tal Andrea Fabra seria cessada o
obligada a dimitir per la seva inadmissible grolleria, i els ministres Montoro
i Báñez, seriosament reconvinguts pel mateix president, per la seva frivolitat
(en el cas d'ella) i per una actitud de fatxenderia i prepotència (en el d'ell)
que lliguen amb el rigor que requereix la situació actual com un santcrist amb
unes pistoles. I que si Espanya fos un país normal, el que hauria fet Don
Mariano després de recitar el seu mantra de calamitats financeres hauria estat
dimitir del càrrec i convocar eleccions, per impossibilitat d'aplicar el
programa electoral pel qual se suposa que va obtenir el suport de la majoria
dels votants. I per haver-los mentit, perquè és obvi que tant ell com els
dirigents del seu partit eren conscients del panorama que els esperava, i que
l'únic que van fer va ser presentar-se als comicis amb un programa ocult que
només han aconseguit mantenir amagat durant mig any escàs.
Però, com va
escriure Eduardo Marquina, "España y yo somos así , señora ". I no hi haurà dimissions, ni
cessament, ni reconvencions. Només sensibilitat i duresa a cabassos, repartides
gens equitativament. Sensibilitat, sí, però sense vaselina.
Font : http://www.ara.cat
No hay comentarios:
Publicar un comentario