Cubelles al fons
miércoles, 31 de agosto de 2011
MILES DAVIS Tribut Big Band: JOAN CHAMORRO + CARLES BENAVENT + JORDI BONELL + LLIBERT FORTUNY + MATTHEW SIMON + ANDREA MOTIS...
- DIMECRES 31 DE AGOST 2011 A LES 21:30 h.
- Portes a les 21:00 h.
Anticipada: 18€ a http://www.masimas.com/ | Taquilla: 20€ - Organiza http://www.masimas.com/
La revista Jaç i el Mas i Mas Festival us proposen un tribut a l’obra d’una de les figures cabdals del jazz de tots els temps, l’irrepetible Miles Davis, que tot just ens va deixar ara fa vint anys. Un homenatge amb una big band creada per a l’ocasió, dirigida per Joan Chamorro i en la que hi participen membres de la Sant Andreu Jazz Band -l’autèntica revelació del jazz català dels darrers anys-, com ara la joveníssima trompetista, saxofonista i cantant Andrea Motis, la gran sorpresa de la temporada. Però a la Miles Davis Tribut Big Band també hi són presents l’energètic Llibert Fortuny o històrics com el trompetista Matthew Simon, el guitarrista Jordi Bonell i el baixista Carles Benavent, l’únic músic peninsular que pot presumir d’haver treballat al servei de Miles Davis -en concret, a les ordres de Quincy Jones, al festival de Montreux del 1991-. Una visió única, amb músics de diferents generacions, per reviure les diferents èpoques del mestre.
Font :http://www.sala-apolo.com/agenda.asp?whh=5325
martes, 30 de agosto de 2011
Brangulí. Barcelona 1909-1945
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ens proposa l'exposició fotogràfica de Brangulí. Una proposta per resseguir les transformacions socials i de la ciutat de Barcelona del segle passat a traves de la imatge. La passejada per el CCCB reseguint les fotografies que hi ha penjades són una immersió a la història del nostre país. Una passejada a les seva transformació que s'ha esdevingut a la primera meitat del segle XX. 300 imatges agrupades agrupades a la manera que ell mateix havia establert en vida.
La vida social i d'oci, fàbriques i obres públiques, l'Exposició Universal del 1929, la vida cultural i dels museus i galeries, la Casa de la Caritat . La vida política - La setmana Tràgica , alguns fragments de fets de la República i la Guerra Civil.. - . La vida industrial i comercial
Font : http://milaarcarons.blogspot.com/2011/08/branguli-barcelona-1909-1945.html
Opinió/
LA NADIA, EN LUCKY GURI, EN GENESIES I QUE RULI...
La meva, diguem-ne, sagaç editora al digital Diari de Cubelles , Maria Trives, em sol.licita amb premura un articlet sobre el novè Festival de Jazz Vila de Cubelles, un any més en edició de butxaca al Pic & Jazz.
El meu amic Tomacot, més conegut com K. F, té la gentilesa de reservar taula per la nit estel·lar amb l’actuació de la Nadia Basurto en format Quartet: Miguel Rodríguez al piano, Luciano Poli al contrabaix i Xavi Hinojosa a la bateria. I la nit resulta rodona, per l’afirmació del progrés de la Nadia i el seu grup compacte. Per l’aposta de la Nadia per la recuperació del repertori més clàssic del jazz: Ella, Billie, Sarah... Poca broma.
La Nadia, que és cubellenca, perque si fos francesa ja portaria nits actuant als principals escenaris de Barcelona, té un talent natural pel jazz: que és una música més d’oïda que de veu, que també. De sensacions, de matisos, d’insinuacions i de sentiments que converteixen la veu en un instrument, el principal. I la Nadia s’ho treballa amb l’scat: que és la tècnica que va dominar Ella Fitgerald i que és un talent com la gràcia o la bellesa: es té o no es té. Cal sentit musical i predisposició mental tan ferma com afinada. I sembla haver-hi dues Nadies: la que recita el text de la cançó, la que segueix la lletra –clara, disciplinada i continguda - i la que esclata amb la improvisació. Una Nadia pletòrica, mediterrània i solar que suavitza les escaires del jazz i les dulcifica. Una Nadia que no imposta a l’escenari sinó que proposa al públic que la segueixi, tendrament, cap als meandres emocionals d’una música nascuda lluny de les ribes del nostre mar. O potser no tant lluny.
De tot plegat en teniu una mostra fantàstica, al MySpace de la Nadia Basurto on podreu gaudir d’una fantàstica versió de Missing song on els teclats i la veu de la cantant recorren un camí de gust i d’elegància.
I recordant-me d’això, que el teló del festival cau amb la Nadia i també amb l’actuació renovada d’un clàssic ja del Pic & Jazz, Lucky Guri no cal esforçar-se massa per reconèixer que el Festival de Jazz reclama la complicitat de tothom per fer-ne una digna, oberta i popular desena edició. Que recuperi el gran escenari, que envaeixi la plaça de la Vila, que torni al carrer i als locals de Cubelles. La convicció d’en Jordi Genesies per mantenir el festival, com aquell que diu, en petit format ha de rebre una bona resposta col.lectiva per rellançar-ne l’edició número deu. No ho hauríem de descartar.
Què dir-ne del festival i de la feina que porta anys fent en Jordi: recordo una brevíssima nota del maig del 2010 on amb el títol Senzillament Lucky Guri ja en parlàvem de tot plegat: “Doncs, això. Com diu en Jordi, amo i senyor, mestre de cerimònies del Pic&Jazz: "Senzillament, Lucky Guri". Amb quatre retalls de Sinatra, dos gestos de Cugat i un mal dissimulat accent de Llach, el millor hereu de Tete Montoliu va exhibir-se dijous passat a Cubelles entre una trentena d'espectadors i espectadores entregats des del minut u. Com sempre, brillant. Un cop més, irreverent. Altre volta mestre de la improvisació... Lucky Guri a l'abast del nostre veïnat. En la distància curta, en la proximitat, la música de jazz és com millor es desenvolupa tot i que n'anem perdent el costum. Lucky Guri interpreta, reinventa, aporta el seu segell personal a qualsevol melodia des d'aquell primer dia que va enmirallar-se en Oscar Peterson. En temps de pasteurització de gairebé tot, l'acudit tosc, rude, emfàticament groller que el mestre utilitza per presentar cada tema i per mantenir l’interés de l'audiència a dos pams és un record d'altre temps. De l'artista de raça i de l'auditori que pot estar per tot menys per aquell sacerdot de la música sentida que durant molts anys va ser teló sonor d'escenaris plens de fum i regats d'alcohol. Avui ja no. El gran pianista del jazz català es defineix amb un My Way d'autoconfessió, es diverteix amb una virtuosíssima versió de Gilbert Bécaud i ens deixa a la cocktelera el Boig per tu de Sau amb unes gotetes de Vangelis. Ah!!! i no cal perdre's, malgrat la recent desfeta europea, la versió més entusiasta del Cant del Barça que ben bé podria haver tancat més d'una nit de gresca al Cotton Club!! Vaja, que temps era temps i tot un luxe a Cubelles”.
Cubelles és un municipi que estima i aprecia la música. I ho és també la comarca del Garraf amb l’esforç enorme de suport institucional i ciutadà a l’Orquestra del Garraf com a símbol major dels grups, bandes, escoles i centres que mantenen viva la reivindicació de la música com a font de formació del nostre jovent.
Hi es demostra, en aquest cas Cubelles, amb els i les cantaires del Cor l’Espiga, els sardanistes de l’Anella Oberta, i tots els alumnes de l’escola Pizzicato i els impulsors del Free Rock. I això que us dic s’ha afirmat amb les edicions de la Mota Festival, el Cubelles Rock City o el Festival de Música que va dirigir Edmon Colomer.
La cantarella dels ajustos econòmics me la sé. Ens la sabem. Però no podem resignar-nos a que en cultura també segueixi sent tradicional la necessitat d’un gran esforç per cultivar-la col·lectivament a pobles com Cubelles.
La música i la dansa, com la literatura i el teatre, són també eixos que vertebren una comunitat. I a Cubelles n’estem mancats. Però aquesta és una altra història, per un altre dia... que avui el que toca és espai pels músics... i si no, llegiu el que la mateixa Nadia deixa copiat al mur del seu feis: “A mí me gustaría que a un abogado o a un médico, arquitecto o ingeniero...le dijeran: Doctor, venga y atienda este caso, no hay dinero pero ayuda a promocionarse y darse a conocer; antes agradezca el espacio y la oportunidad.Hay gente que piensa que la Música no es una profesión, sino, un hobbie y que los músicos no comen ni pagan servicios, por eso sólo necesitan promoción.Si eres Músico o amas la Música, hazlo rular...”. Doncs, això, que ruli... ...
Xavier Grau i Roig
Periodista
LA NADIA, EN LUCKY GURI, EN GENESIES I QUE RULI...
La meva, diguem-ne, sagaç editora al digital Diari de Cubelles , Maria Trives, em sol.licita amb premura un articlet sobre el novè Festival de Jazz Vila de Cubelles, un any més en edició de butxaca al Pic & Jazz.
El meu amic Tomacot, més conegut com K. F, té la gentilesa de reservar taula per la nit estel·lar amb l’actuació de la Nadia Basurto en format Quartet: Miguel Rodríguez al piano, Luciano Poli al contrabaix i Xavi Hinojosa a la bateria. I la nit resulta rodona, per l’afirmació del progrés de la Nadia i el seu grup compacte. Per l’aposta de la Nadia per la recuperació del repertori més clàssic del jazz: Ella, Billie, Sarah... Poca broma.
La Nadia, que és cubellenca, perque si fos francesa ja portaria nits actuant als principals escenaris de Barcelona, té un talent natural pel jazz: que és una música més d’oïda que de veu, que també. De sensacions, de matisos, d’insinuacions i de sentiments que converteixen la veu en un instrument, el principal. I la Nadia s’ho treballa amb l’scat: que és la tècnica que va dominar Ella Fitgerald i que és un talent com la gràcia o la bellesa: es té o no es té. Cal sentit musical i predisposició mental tan ferma com afinada. I sembla haver-hi dues Nadies: la que recita el text de la cançó, la que segueix la lletra –clara, disciplinada i continguda - i la que esclata amb la improvisació. Una Nadia pletòrica, mediterrània i solar que suavitza les escaires del jazz i les dulcifica. Una Nadia que no imposta a l’escenari sinó que proposa al públic que la segueixi, tendrament, cap als meandres emocionals d’una música nascuda lluny de les ribes del nostre mar. O potser no tant lluny.
De tot plegat en teniu una mostra fantàstica, al MySpace de la Nadia Basurto on podreu gaudir d’una fantàstica versió de Missing song on els teclats i la veu de la cantant recorren un camí de gust i d’elegància.
I recordant-me d’això, que el teló del festival cau amb la Nadia i també amb l’actuació renovada d’un clàssic ja del Pic & Jazz, Lucky Guri no cal esforçar-se massa per reconèixer que el Festival de Jazz reclama la complicitat de tothom per fer-ne una digna, oberta i popular desena edició. Que recuperi el gran escenari, que envaeixi la plaça de la Vila, que torni al carrer i als locals de Cubelles. La convicció d’en Jordi Genesies per mantenir el festival, com aquell que diu, en petit format ha de rebre una bona resposta col.lectiva per rellançar-ne l’edició número deu. No ho hauríem de descartar.
Què dir-ne del festival i de la feina que porta anys fent en Jordi: recordo una brevíssima nota del maig del 2010 on amb el títol Senzillament Lucky Guri ja en parlàvem de tot plegat: “Doncs, això. Com diu en Jordi, amo i senyor, mestre de cerimònies del Pic&Jazz: "Senzillament, Lucky Guri". Amb quatre retalls de Sinatra, dos gestos de Cugat i un mal dissimulat accent de Llach, el millor hereu de Tete Montoliu va exhibir-se dijous passat a Cubelles entre una trentena d'espectadors i espectadores entregats des del minut u. Com sempre, brillant. Un cop més, irreverent. Altre volta mestre de la improvisació... Lucky Guri a l'abast del nostre veïnat. En la distància curta, en la proximitat, la música de jazz és com millor es desenvolupa tot i que n'anem perdent el costum. Lucky Guri interpreta, reinventa, aporta el seu segell personal a qualsevol melodia des d'aquell primer dia que va enmirallar-se en Oscar Peterson. En temps de pasteurització de gairebé tot, l'acudit tosc, rude, emfàticament groller que el mestre utilitza per presentar cada tema i per mantenir l’interés de l'audiència a dos pams és un record d'altre temps. De l'artista de raça i de l'auditori que pot estar per tot menys per aquell sacerdot de la música sentida que durant molts anys va ser teló sonor d'escenaris plens de fum i regats d'alcohol. Avui ja no. El gran pianista del jazz català es defineix amb un My Way d'autoconfessió, es diverteix amb una virtuosíssima versió de Gilbert Bécaud i ens deixa a la cocktelera el Boig per tu de Sau amb unes gotetes de Vangelis. Ah!!! i no cal perdre's, malgrat la recent desfeta europea, la versió més entusiasta del Cant del Barça que ben bé podria haver tancat més d'una nit de gresca al Cotton Club!! Vaja, que temps era temps i tot un luxe a Cubelles”.
Cubelles és un municipi que estima i aprecia la música. I ho és també la comarca del Garraf amb l’esforç enorme de suport institucional i ciutadà a l’Orquestra del Garraf com a símbol major dels grups, bandes, escoles i centres que mantenen viva la reivindicació de la música com a font de formació del nostre jovent.
Hi es demostra, en aquest cas Cubelles, amb els i les cantaires del Cor l’Espiga, els sardanistes de l’Anella Oberta, i tots els alumnes de l’escola Pizzicato i els impulsors del Free Rock. I això que us dic s’ha afirmat amb les edicions de la Mota Festival, el Cubelles Rock City o el Festival de Música que va dirigir Edmon Colomer.
La cantarella dels ajustos econòmics me la sé. Ens la sabem. Però no podem resignar-nos a que en cultura també segueixi sent tradicional la necessitat d’un gran esforç per cultivar-la col·lectivament a pobles com Cubelles.
La música i la dansa, com la literatura i el teatre, són també eixos que vertebren una comunitat. I a Cubelles n’estem mancats. Però aquesta és una altra història, per un altre dia... que avui el que toca és espai pels músics... i si no, llegiu el que la mateixa Nadia deixa copiat al mur del seu feis: “A mí me gustaría que a un abogado o a un médico, arquitecto o ingeniero...le dijeran: Doctor, venga y atienda este caso, no hay dinero pero ayuda a promocionarse y darse a conocer; antes agradezca el espacio y la oportunidad.Hay gente que piensa que la Música no es una profesión, sino, un hobbie y que los músicos no comen ni pagan servicios, por eso sólo necesitan promoción.Si eres Músico o amas la Música, hazlo rular...”. Doncs, això, que ruli... ...
Xavier Grau i Roig
Periodista
sábado, 27 de agosto de 2011
"DES-PENJADES", una comèdia íntegrament femenina dirigida per Mònica Lucchetti, al Versus Teatre
Del 23 d’agost al 2 d’octubre
Autora: Virgínia Sánchez
Companyia Despenjades
Directora: Mònica Lucchetti
Repartiment: Carmen Fortuny, Marta Martori, Beatriz Layunta Maurel, Virgínia Sánchez
De dimarts a dissabte a les 21.00h i diumenges a les 20.30h
Preu: 16 euros
El segon Taller de Màgia i la Jornada de Portes Obertes han gaudit d’un gran èxit de participació
Isidre Rosell en un moment de la seva participació en la cloenda d´aquesta convocatoria.
Foto/ font imatge http://www.cubelles.cat/content/view/3960/75/
jueves, 25 de agosto de 2011
Isidre Rosell ,avui dijous 25 d´agost a l’Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel.
Isidre,un bon mag ,ha mostrat sobradament les seves maneres d´apropar el mon de la magia a grans i petits . Recordo fa un cert temps l´invitació del Circ Raluy a sortir a la pista del circ juntament amb d´altres mags del Garraf en una de les visites a Cubelles.
Isidre,un bon mag ,ha mostrat sobradament les seves maneres d´apropar el mon de la magia a grans i petits . Recordo fa un cert temps l´invitació del Circ Raluy a sortir a la pista del circ juntament amb d´altres mags del Garraf en una de les visites a Cubelles.
Horari: 11 del matí
Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel
Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel
Cubelles
domingo, 21 de agosto de 2011
Opinió/
PRIMERA COPA GARRAF DE PATÍ CATALÀ
Res, que tinc un col·lega a terra i adversari a mar encaparrat en organitzar la primera Copa Garraf de Patí Català. Garraf Cup en diu ell. Ja se sap que en això dels esports el que es porta és l’anglès. I jo li dic que no. Que res de més anglofília després dels tres anys que l’Arsenal li ha fet passar al Cesc Fàbregas! Ja sé la culpa és d’en Wenger però a mi els francesos ni tocar-los.
El que deia. Amb la recent inauguració el juliol passat del Club de Mar de Vilanova i la Geltrú i l’existència a Sitges del Club de Mar i el Club Nàutic tenim bon planter.
Hem d’afegir que el potencial del Club Marítim de Cubelles, especialment en la modalitat júnior i júnior open, ens permet fins i tot sol·licitar el suport en l’organització del Consell Comarcal del Garraf perquè impliquem tres dels sis municipis de la comarca. I el meu amic, que pensa en tot, pretén sol·licitar a la institució que aporti el trofeu que evidentment ha de ser el Margalló de Plata –metall més vinculat als navegants que l’or, sempre més relacionat amb els pirates-.
Pensat amb calma, des de la petita terrassa del Club Marítim de Cubelles, mentre un patí, l’Nfumu, corre la línia de sortida, veig que la idea té possibilitats.
I mentre a l’horitzó els patins inicien la primera cenyida cap a la boia de sobrevent recordo que Vilanova i la Geltrú va acollir, allà pels anys quaranta, la regata definitiva d’on va sorgir el disseny actual del patí català gràcies als germans Lluís i Emili Mongé.
El patí és una embarcació genuïnament catalana de concepció, disseny i factura que va aparèixer a les platges de Badalona cap a principis dels anys vint amb un format sorprenent basat en dos flotadors units per uns taulons que evitaven que cada flotador anés cadascun per la seva banda en un gest –d’altra banda- també molt propi dels catalans i dels municipis del Garraf.
La força motriu inicialment era un rem. Abans d’arribar als anys trenta els precursors hi afegiren un màstil i una vela. No sabem per quina mena de rara identificació amb el caràcter català més gasiu obviaren instal·lar-hi orça, timó ni botavara. Capteniment català en versió nàutica!
Potser la van encertar perquè aquest detall li dona caràcter a una embarcació tan dòcil i tècnica com sigui la perícia del seu patró malgrat l’aspecte d’artefacte sinistre que provoca en els banyistes que l’observen des de les platges i més si són de reposats nudistes.
El patí català navega avui en les mateixes aigües del Garraf que van veure com el 1952 naixia el Club de Mar de Sitges a l’aire del Pavelló de Mar, del Casino Playa de Sitges o del Club Marítimo de Sitges.
El 1967, es crea el Club Nàutic de Sitges a la platja de La Fragata on encara quedaven pescadors reacis a marxar al port de Vilanova insistint en configurar una imatge pròpia i peculiar de vila de mar que Sitges repensa ara en com recuperar.
La creació del Club Marítim de Cubelles, l’any 1970, coincideix amb la necessitat de no despenjar-se de l’auge turístic que s’ensuma a l’altra banda de Barcelona, des de Blanes fins a Roses passant per Begur.
És curiós com en un país que reclama selecció pròpia de futbol, adopta un burro com a emblema nacional i fa d’Adrià i Les Tres Bessones una referència mundial no trobi en el patí català un motiu més de projecció internacional com cal.
Als jocs d’en Cobi varem perdre l’oportunitat de convertir en olímpic el patí català. I no sé jo si hi serem a temps pels jocs de Londres 2012 –que ja us he dit al principi com actuen els anglesos quan hi ha interessos catalans en joc!-.
Aquesta embarcació peculiar que és el patí català pot ser una nova font d’alegries esportives i fins i tot identitàries per aquest Garraf nostre que té una excessiva tendència de deprimir-se per dues raons: perquè es veu petit i escàs de demografia i perquè es tem xuclat per la gran Barcelona. El dia que es faci justícia amb el sevei de Renfe i amb el preu de l’autopista això serà una bassa d’oli!
Organitzar la Copa Garraf de Patí Català mostrarà que la comarca és molt capaç d’innovar en col·laboracions més enllà del Consorci Sanitari, la TDT comarcal o l’Orquestra del Garraf. ¿Perquè no a una futura competició internacional de patí català a la comarca ara que el giny té flota a França, Alemanya, Holanda, Bèlgica i –atents malpensats!- també al Llevant espanyol, les Balears i Andalusia? Que sí, que allà l’anomenen patín a vela però en el fons saben que el bitxu és d’autoria tan catalana com el segell de Ramon Berenguer IV.
Quan a l’horitzó l’Nfumu passa la segona boia segueixo pensant que la vela, avui, als municipis del Garraf, pot ser un element més de dinamització esportiva, però també formativa i econòmica. Els francesos han convertit la nàutica en sortida professional per a molts dels antics pescadors i mariners que amb tanta directiva europea transposicionada van haver d’abandonar xarxes, barques i nanses.
D’acord que en això de la vela cal un notable esforç de pedagogia per separar homes i dones de mar, d’esforç i sacrifici, d’homes i dones d’anunci que llueixen més marques al t-shirt que un catàleg de El Corte Inglés. Aquí comptem amb en Gerard Esteva que a més de ser president de la Federació Catalana de Vela és patinaire i músic: dedicacions totes tres que només s’aborden amb grandíssimes dosis de talent, paciència i perseverança..
Però no és tan fera la mar com la pinten, ni tan pija la penya com se la creu: fixeu-vos sino en els petits i petites de set, vuit i deu anys que se la juguen patronejant un optimist de poc més de dos metres d’eslora en ple més de febrer i sense snoopy a l’abast per qui jurar si el garbí passa dels cinc nusos... Enveja podrida. L’Nfumu, mentre, fa l’últim bordo a estribord i passa la línia d’arribada... que en les regates, com en la vida, l’important és arribar. Gràcies Jordi O. per la complicitat amb la classe C!!
Xavier Grau i Roig
Periodista
PRIMERA COPA GARRAF DE PATÍ CATALÀ
Res, que tinc un col·lega a terra i adversari a mar encaparrat en organitzar la primera Copa Garraf de Patí Català. Garraf Cup en diu ell. Ja se sap que en això dels esports el que es porta és l’anglès. I jo li dic que no. Que res de més anglofília després dels tres anys que l’Arsenal li ha fet passar al Cesc Fàbregas! Ja sé la culpa és d’en Wenger però a mi els francesos ni tocar-los.
El que deia. Amb la recent inauguració el juliol passat del Club de Mar de Vilanova i la Geltrú i l’existència a Sitges del Club de Mar i el Club Nàutic tenim bon planter.
Hem d’afegir que el potencial del Club Marítim de Cubelles, especialment en la modalitat júnior i júnior open, ens permet fins i tot sol·licitar el suport en l’organització del Consell Comarcal del Garraf perquè impliquem tres dels sis municipis de la comarca. I el meu amic, que pensa en tot, pretén sol·licitar a la institució que aporti el trofeu que evidentment ha de ser el Margalló de Plata –metall més vinculat als navegants que l’or, sempre més relacionat amb els pirates-.
Pensat amb calma, des de la petita terrassa del Club Marítim de Cubelles, mentre un patí, l’Nfumu, corre la línia de sortida, veig que la idea té possibilitats.
I mentre a l’horitzó els patins inicien la primera cenyida cap a la boia de sobrevent recordo que Vilanova i la Geltrú va acollir, allà pels anys quaranta, la regata definitiva d’on va sorgir el disseny actual del patí català gràcies als germans Lluís i Emili Mongé.
El patí és una embarcació genuïnament catalana de concepció, disseny i factura que va aparèixer a les platges de Badalona cap a principis dels anys vint amb un format sorprenent basat en dos flotadors units per uns taulons que evitaven que cada flotador anés cadascun per la seva banda en un gest –d’altra banda- també molt propi dels catalans i dels municipis del Garraf.
La força motriu inicialment era un rem. Abans d’arribar als anys trenta els precursors hi afegiren un màstil i una vela. No sabem per quina mena de rara identificació amb el caràcter català més gasiu obviaren instal·lar-hi orça, timó ni botavara. Capteniment català en versió nàutica!
Potser la van encertar perquè aquest detall li dona caràcter a una embarcació tan dòcil i tècnica com sigui la perícia del seu patró malgrat l’aspecte d’artefacte sinistre que provoca en els banyistes que l’observen des de les platges i més si són de reposats nudistes.
El patí català navega avui en les mateixes aigües del Garraf que van veure com el 1952 naixia el Club de Mar de Sitges a l’aire del Pavelló de Mar, del Casino Playa de Sitges o del Club Marítimo de Sitges.
El 1967, es crea el Club Nàutic de Sitges a la platja de La Fragata on encara quedaven pescadors reacis a marxar al port de Vilanova insistint en configurar una imatge pròpia i peculiar de vila de mar que Sitges repensa ara en com recuperar.
La creació del Club Marítim de Cubelles, l’any 1970, coincideix amb la necessitat de no despenjar-se de l’auge turístic que s’ensuma a l’altra banda de Barcelona, des de Blanes fins a Roses passant per Begur.
És curiós com en un país que reclama selecció pròpia de futbol, adopta un burro com a emblema nacional i fa d’Adrià i Les Tres Bessones una referència mundial no trobi en el patí català un motiu més de projecció internacional com cal.
Als jocs d’en Cobi varem perdre l’oportunitat de convertir en olímpic el patí català. I no sé jo si hi serem a temps pels jocs de Londres 2012 –que ja us he dit al principi com actuen els anglesos quan hi ha interessos catalans en joc!-.
Aquesta embarcació peculiar que és el patí català pot ser una nova font d’alegries esportives i fins i tot identitàries per aquest Garraf nostre que té una excessiva tendència de deprimir-se per dues raons: perquè es veu petit i escàs de demografia i perquè es tem xuclat per la gran Barcelona. El dia que es faci justícia amb el sevei de Renfe i amb el preu de l’autopista això serà una bassa d’oli!
Organitzar la Copa Garraf de Patí Català mostrarà que la comarca és molt capaç d’innovar en col·laboracions més enllà del Consorci Sanitari, la TDT comarcal o l’Orquestra del Garraf. ¿Perquè no a una futura competició internacional de patí català a la comarca ara que el giny té flota a França, Alemanya, Holanda, Bèlgica i –atents malpensats!- també al Llevant espanyol, les Balears i Andalusia? Que sí, que allà l’anomenen patín a vela però en el fons saben que el bitxu és d’autoria tan catalana com el segell de Ramon Berenguer IV.
Quan a l’horitzó l’Nfumu passa la segona boia segueixo pensant que la vela, avui, als municipis del Garraf, pot ser un element més de dinamització esportiva, però també formativa i econòmica. Els francesos han convertit la nàutica en sortida professional per a molts dels antics pescadors i mariners que amb tanta directiva europea transposicionada van haver d’abandonar xarxes, barques i nanses.
D’acord que en això de la vela cal un notable esforç de pedagogia per separar homes i dones de mar, d’esforç i sacrifici, d’homes i dones d’anunci que llueixen més marques al t-shirt que un catàleg de El Corte Inglés. Aquí comptem amb en Gerard Esteva que a més de ser president de la Federació Catalana de Vela és patinaire i músic: dedicacions totes tres que només s’aborden amb grandíssimes dosis de talent, paciència i perseverança..
Però no és tan fera la mar com la pinten, ni tan pija la penya com se la creu: fixeu-vos sino en els petits i petites de set, vuit i deu anys que se la juguen patronejant un optimist de poc més de dos metres d’eslora en ple més de febrer i sense snoopy a l’abast per qui jurar si el garbí passa dels cinc nusos... Enveja podrida. L’Nfumu, mentre, fa l’últim bordo a estribord i passa la línia d’arribada... que en les regates, com en la vida, l’important és arribar. Gràcies Jordi O. per la complicitat amb la classe C!!
Xavier Grau i Roig
Periodista
jueves, 18 de agosto de 2011
M. Trives
D’aquí a pocs dies molts el mes d’agost enfila l’equador i les platges de Cubelles començaran a buidar-se . Un mes en que potser una calor excessiva ha fet presencia en aquets dies de la Festa Major convidant a sortir al carrer i prendre la fresca. Al poble a la nit els carrers son poc freqüentats i les terrasses tancades aviat .. Diuen que a molts ja els hi esta bé ,el soroll no agrada a tothom,molesta . Alguns farien callar les campanes de l’església- si tinguessin la clau del campanar! Fa anys el carrer Major i també en altres carrers de la vila , la gent sortia a la porta de casa i els veïns mantenien converses tot fent la xerradeta mantenint un caliu propi .Aquelles nits d´ agost en que la canícula obliga a seure a la fresca ben repapats ,ventall amb ma. Ara ja no. Tots tancats a casa,alguns amb aire condicionat i davant les teles i amb el mando del aparell ben a prop seu. . Les tertúlies que resten a les portes de la casa o alguna placeta,la majoria, ja son de gent gran que no han perdut els hàbits de llavors pro la majoria després de sopar rarament surten. Diuen que abaixa el sucre i el colesterol donar una volteta fins a mar ,alguns i algunes ho practiquen tots els dies i moltes son dones . Les tertúlies en alguns cafès . Sobreviuen algunes pro no tenen l’alegria i el bullici d’abans plens de gom a gom. Curiosament les mes antigues de terrasses segueixen obertes i algunes mantenen el tipo .Un silenci profund envaeix el poble a partir de les deu de la nit. Un pel avorrit. tot plegat.
Abans m’agradava més......
miércoles, 17 de agosto de 2011
M.Trives/Atalaia/fotoKiko Font
Tres senyores i un senyor
De nou la Festa Major de Cubelles omple els carrers i places. Cercavila ,dimonis,bastoneres,gitanes amb renovades il·lusions .Havaneres i el tradicional acte dels focs a la platja han convocat a un numerós públic. La visita del Rei inesperada amb un monòleg força divertit va motivar forts aplaudiments . De les imatges del balcó, ens queda a la retina la de tres senyores i un senyor ( cal un petit homenatge aquella divertida sèrie de TV3) escoltant la lectura d´un guió estupendíssim que va provocar les rialles de dreta a esquerra.
Tres senyores i un senyor
De nou la Festa Major de Cubelles omple els carrers i places. Cercavila ,dimonis,bastoneres,gitanes amb renovades il·lusions .Havaneres i el tradicional acte dels focs a la platja han convocat a un numerós públic. La visita del Rei inesperada amb un monòleg força divertit va motivar forts aplaudiments . De les imatges del balcó, ens queda a la retina la de tres senyores i un senyor ( cal un petit homenatge aquella divertida sèrie de TV3) escoltant la lectura d´un guió estupendíssim que va provocar les rialles de dreta a esquerra.
martes, 16 de agosto de 2011
lunes, 8 de agosto de 2011
El Circ Raluy ,circ emblemàtic per excel·lència es de nou a Cubelles del 4 al 14 d´agost. Equilibristes,trapezistes ,pallassos ,donen lloc a un espectacle d’il·lusió ,fantasia i la possibilitat del recorregut per com eren els circs i les seves caravanes als anys trenta o abans. Xavier Grau va fer un petit apunt respecte a la visita d´aquest estupendíssim circ al juny del any 2007 .Aneu-hi , grans i petits ho passareu molt bé , sense dubtes.
RALUY, EL CIRC
XavierGrau/07/2007
Tota la gran familia dels Raluy, amb Lluís Raluy al capdavant, han desmuntat la seva carpa de Cubelles i de Vilanova deixant dibuixada al Garraf la geometria perfecte del somni i de la il.lusió, la cartografia sentimental de l'anhel per la perfecció a qui convoquem amb un "més difícil encara!!", el cercle magnífic que es projecta amb aplaudiments i crits d'"aaauuuuuuuu!!".
L'ombra de la gran rodona sobre la terra abandonada deixa la memòria de la fantasia que aquesta gran nissaga d'artistes cultiva i projecta cap al futur i que ja va per la cinquena generació. El Circ Raluy és l'últim reducte on el somni existeix, on la il.lusió perdura. El seu últim espectacle, el "Belle Epoque", s'enceta amb un "somni impossible" de Juan i Ximena i s'escampa cap a la memòria del públic amb les cordes de saltar i les motocicletes invisibles de Leandro, el relleu més natural del seu germà Sandro ara ocupat al Price de Madrid. De la sensibilitat i de la senzillesa, els Raluy n'han fet art i alegria. Des de la grandesa del respecte pel públic i per la tradició, el Circ Raluy és la història de l'enginy i la superació d'una cultura artística que va començar entretenint els mercats i les tavernes amb un òs ballarí i que avui treu de la seva vitrina la vella concertina de Charlie Rivel i li dona vida de nou, si és que algun cop l'ha perduda. De la mà del sitgetà Joan Soler-Jové i empès per Lluís Raluy i la seva filla Lluïsa, aquest imaginari del circ obre les portes d'un raig de llum al món de l'habilitat física i la victòria sobre les nostres pròpies pors. El Circ Raluy ens visita sovint i ens obliga a retrobar-nos amb els nostres millors sentiments, aquells que resideixen allà on no cal mantenir el mòbil obert per estar-hi sempre connectat i on sempre hi tenim cobertura. .-31
domingo, 7 de agosto de 2011
Inauguració Bar/Galeria, Lila Casal de les Arts
La creativitat i un disseny del interior molt cuidat per part de Thais,pintora i creadora d´aquest espai , ha demostrat treballar de valent fins aconseguir el resultat desitjat a l’hora de la posta en marxa del Bar Galeria Lila Casal de les Arts. Un espai polivalent on a partir d’ara podem compartir un cafè ,un aperitiu un entrepà o el que ofereixin a... la carta, mentrestant podrem gaudir d’exposicions de diferent lectura plàstica o seure al exterior en una placeta entranyable. . De moment tenim a les parets interiors ,una exposició col·lectiva de pintura d´ artistes locals i a més una interessant col·lecció de fotografies omplint les dues sales. No us deixeu perdre aquestes de moment en vindran d’altres !
La creativitat i un disseny del interior molt cuidat per part de Thais,pintora i creadora d´aquest espai , ha demostrat treballar de valent fins aconseguir el resultat desitjat a l’hora de la posta en marxa del Bar Galeria Lila Casal de les Arts. Un espai polivalent on a partir d’ara podem compartir un cafè ,un aperitiu un entrepà o el que ofereixin a... la carta, mentrestant podrem gaudir d’exposicions de diferent lectura plàstica o seure al exterior en una placeta entranyable. . De moment tenim a les parets interiors ,una exposició col·lectiva de pintura d´ artistes locals i a més una interessant col·lecció de fotografies omplint les dues sales. No us deixeu perdre aquestes de moment en vindran d’altres !
sábado, 6 de agosto de 2011
viernes, 5 de agosto de 2011
Ja és Festa Major a Cubelles! Del 5 al 27 d’agost una trentena d’actes tindran lloc en diversos indrets del municipi per commemorar el dia gran de la vila. Tornejos esportius , concerts, cercaviles, actes tradicionals, exposicions i d’altres actes inundaran l’agenda cultural de Cubelles durant gairebé tot el mes d’agost.
Consulti el programa complet fent clic aquí.
jueves, 4 de agosto de 2011
El nostre gat
es molt divertit
puja i baixa
i seu al jardíEl meu gat Troski -Un conte de gats
El gat com animal felí n´ es un animal extraordinari : vull dir, es maco, agradable al tacte, també sap fer-se entendre quan vol, quelcom :miola i es molt afectuós amb conservant el caràcter independent propi .La seva vida amb les persones que l´ envolten n´ es plena de gests significatius del que es la convivència entre éssers humans i gats .
Una gest significatiu i aclaridor a la vegada, que la fera sap fer, es quan comença a donar-te cops amb el coixinet de la pota ,i sembla que ell et parli dient-te:
-“tens que fer per mi, quelcom, ja que em tens a mi, que soc el teu gat...”-
Així m´ ho diu , tot ell ,pelut com es, i expressant-se de forma ronca e saltant –me. Colpejant la meva ma amb el seu cap o rodejant-me amb la prènsil cua el avantbraç, i on continua actuant així per demostrar :
- n´ estic situat còmode i estirat al sofà -.
Mentre, com si fes de massa temps ( quan deu ser massa temps per un gat?) va enraonant-me com per anar dient-me: “...
Mot temps sense tu .Precisament vos hi contraguéreu una obligació amb el minin que soc jo i tu ets Albert, el responsable de fer que s´ ocupin de mi, i es tan així que pots oblidar del que estàs ara fent que no ho necessita tan com jo - .
No es que estigui amb mal geni , no, que va!!!.
El pobre minin, només en moments determinats i que son escollits i puntualment per ell té la necessitat de voler estar amb tu .
Ell es mou lliurement passejant donant –se tots els aires del mon, puja per tot arreu, i esquinça el sofà, i l´ amo, que soc jo ,quedarà subjugat davant la subtilesa del felí en no tombar res i vas cap a ell molt ràpidament per el bé del sofà i els objectes que troba per el camí.
Miolant-me , sol venir cap a mi àgilment; jo de vegades ,també una mica m´ ho interpreto aquest gest que fa ,de recorre el passadís que porta fins la porta de la casa per venir-me a rebre ,content , ja com un gest ple de joia en veurem i on la relació d´ afecte es consumeix complerta en retrobar-nos.
Troski ,apareguí un bon dia i es posà a juga amb mi que alimentava ganes de sortir de la rutina i complir uns horaris treballant a una botiga, de tan de divertit com ho trobava jo, lo de posar- me a jugar amb un gat em distreia ,i alhora també, volia mirar per evitar, que un animaló tan jove donés un pas en fals i acabés mort; ja que Troski creuava el carrer per venir-me a veure.
Era ell el cadell de gat que havien recollit un fuster que hi havia el mateix carrer. Abans ja havia sentit de que hi havia una menudalla de gat voltant-hi i sovint sentia a la gent ,i els crits d´ esglai cada cop que s´ acostava a la vorera de la cera. Resultà la gent s´ acostava també a preguntar-me ,i els tenia que respondre ,mentre mirava de agafar el felí per retornar-lo a la fusteria ,
El fuster del barri, una matinada hi passà per un carrer ,i es trobà al pobre animaló que plantat davant seu li demanava ajuda. El bon home per fi va aconseguir que el famolenc gat es deixes per ell subjectant-lo per els seus braços: aquest Troski n´ era un cadell i per tan no era un gat adult, i llavors les passava molt maldades i no trobava aixopluc quan li calia .El gat se’n va alegrar molt al moment quan aquest bon home se’n fa càrrec d´ ell: era una bestiola afamada que buscà qui l´ ajudés ,i com a gat li miolava perquè no havia menjat res des de feia ja dies ,mentre havia estat per els carrers perdut .
Resultà que aquest home ja tenia a casa seva una família amb que vivia i a més dos grans gats i en retornar a casa se’n adonar que no podia ser així, que no hi havia cap manera d´ ocupar-se del gat; si bé, el home només tenia el seu taller per oferir-li al pobre gat vagabund, aquest acceptà la idea com la solució enraonada amb si mateix de que fer per tenir cura del gat. Allí, els fusters que hi treballaven ja hi patien per el gat , per un gat menut que no parava quiet un moment. No el podien tenir tancat allà dintre perquè els urgia la ventilació del local i ells també necessitaven de que trobés sortida tot el soroll de la serra i aquí: ja entrarem en joc ma mare e jo .
Sovint deia :“el mataran aquest animal i es molt jove i sempre té ganes de jugar, no veu que hi han perills i que passen cotxes...”; i tot plegat fou inevitable que s´ entendrís i anés a parlar amb els fusters per mirar a veure que farien amb el gat. Tornant , la mare i jo ens posarem d´ acord en mirar de adoptar el gat.
En Troski va acabar a casa nostre i fins ara...
Albert Soler
Opinió/
PER LA MAGDA BANDERA JO NO ESTIMO JAUME I
De vegades, com ara, lamento de nou que s’hagi perdut la vinculació històrica i oficial i que la ciutat de Vilanova ja no sigui aquella Vila Nova de Cubelles. Amb la Carta-Pobla del segle XIII, Jaume I va donar raó de ser a molts d’aquells geltrunencs que fugien del seu feudal. El rei conqueridor ens va prendre també la possibilitat de dir avui que Marga Bandera és una periodista cubellenca. Això, més el fet gens banal que la Magda té registrat el seu naixement oficial a Sant Boi de Llobregat: que ja sabem des de Billy Wilder que ningú és perfecte! Ni tan sols els vilanovins.
Avui tampoc em ve de gust cenyir-me a la redacció estricta de la carta reial que va sentenciar la divisió de la Vila Nova de Cubelles –coses d’aquest país, on ve de lluny que és més fàcil dividir que sumar-.
La Magda Bandera s’incorpora a la selecta i gratificant relació de persones designades Pabordes de la Festa Major de Vilanova, amb exercici de cara al 2012. Això és motiu suficient pels del gremi per reivindicar-ne el talent, el geni, la personalitat, l’elegància professional i la capacitat de lideratge que destil.la aquesta periodista vilanovina de convicció, malaguenya de reivindicació i cubellenca per aclamació quan ella vulgui.
Amb la incorporació d’aquesta mena de rara espècie que són els periodistes a la distingida escuderia de pabordes vilanovins, la capital del Garraf honora també una immensa quantitat de professionals locals i comarcals. Es desmenteix que a la professió periodística se’ns desterri de la cosa pública i se’ns odiï: i ve a resultar una futilesa que en la cursa sobre la poca estima ciutadana que periòdicament avalua el CIS només ens hagin guanyat algun cop líders sindicals, diputats, senadors i ministres del govern.
La Magda Bandera representa tota una nova generació de joves periodistes del Garraf i del que ampul.losament, des de Catalunya, en diem “el país” i des de Madrid “este país”. Periodistes creatius, capaços, amb intuïció per seleccionar els temes a tractar, amb compromís. Professionals que manifesten una impressionant capacitat tècnica i un notabilíssim coneixement de l’ofici. I no els hi és aliè el fet que des de fa molts anys els municipis de la comarca han gaudit de mitjans de comunicació local públics i privats molt permeables a la incorporació de joves amb talent.
No en recitaré ara els noms. Ni dels i les periodistes ni tampoc dels mitjans. Aquesta és una professió on és tradició desconfiar de l’elogi de l’altre i on les empreses, les capçaleres i els programes de ràdio i televisió s’apilen en una mena de prestatgeria sense fi. Tot periodista, i tota –ja entenc, Marga, que el combat contra el sexisme és permanent!- pot presentar un currículum on la relació d’empreses desaparegudes és més ampli que les societats comparseres...
Amb la Magda Bandera a la relació de Pabordes 2012 els periodistes del Garraf presentem la nostra cara més oberta, més simpàtica i més reconeguda. Ja no només som bons per a fer cafès d’amagat, atendre trucades incendiàries i torejar amb comentaris tan maldestres com anònims... El periodisme es normalitza col.lectivament i es reivindica com a feina noble també per al gendre i també per a la jove –ja sé, Marta, que encara són minoria els homes que s’impliquen per la igualtat!-. Abans ho han fet pastissers, ferrers, advocats, pagesos i polítics mentre Vilanova segueix debatent si vol ser turística o industrial...i la Vegueria Penedès busca qui l’oficialitzi... I res no ha passat.
Ja ho va descobrir Lipovetsky a principis dels vuitanta quan va anunciar que “fins i tot la policia mira d’humanitzar la seva imatge, obre les portes de les seves comissaries, s’explica a la població, mentre l’exèrcit es dedica a tasques de serveis civils. Els camioners són simpàtics, ¿per què no l’exèrcit?” ¿Per què no el periodisme?
La Magda Bandera és la més seixantera de les grans periodistes joves d’avui. La més actual en termes de periodisme clàssic que és, com en el cinema, la música i el xató, el més necessari en temps de confusió i en temps de cuina de creació. Ella és, al mateix temps, la més postmoderna.
La Magda Bandera és la més activista, la més Maruja Torres; la més activa militant contra la desinformació, la més Amy Goodman; la més literària, la més Montserrat Roig; de les periodistes d’aquest país. Tenim per veïna una periodista global que no adapta el seu missatge al canal sinó que utilitza els canals al seu abast, en igualtat de condicions, per difondre el seu missatge. I se’n surt amb èxit.
El seu periodisme –consulteu ara mateix http://www.magdabandera.com-/ s’amara de la postmodernitat definida per Lipovetsky i intenta extreure’n els seus cels i denunciar-ne els seus inferns. En l’entorn constant de la dramatització dels mass media, el principals treballs de la Magda Bandera ens apel.len a sortir del “clima de crisi, inseguretat urbana i planetària, dels escàndols, catàstrofes i entrevistes punyents” allà on “sota la objectivitat de superfície, les informacions juguen amb l’emoció, amb el pseudo-esdeveniments, amb el cliché sensacional, el suspense”.
Com els reporters clàssics, la Magda Bandera difumina les barreres entre la seva vida, les seves aspiracions i les seves guerres perdudes. Es reserva, però, uns metres de distància amb la realitat per agafar noves arrencades per la seva feina, pels seus articles i pels seus projectes on semblen confluir a parts iguals els seus odis i els seus amors.
Pocs periodistes, i poques periodistes –ja recordo, Marta, que lluitar pels drets de les dones és lluitar pels drets humans!- tenen capacitat per rondar pel que és més proper, més íntim, i descriure les velles iniciacions sexuals o les darreres pulsions masturbatòries al país. I menys encara són els que mantenen –amb igual voluntat de rigor- la referència global del context més postmodern que s’oculta sota la crisi de Grècia o Islàndia i apareix al costat de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o la pèrdua irresponsable d’aigua al Valle de Abdalajís.
La mateixa ambició i atreviment intel.lectual i professional de la Magda Bandera, el mateix nervi periodístic i el mateix batec arran de carrer en la seva percepció de la realitat és que cal reivindicar avui per aquesta vellíssima i bellíssima professió periodística que ha de recuperar els orígens i fer el que diu Rosendo Mercado del rock and roll –segons Marta Bandera dixit!- “denunciar, amb mala llet, tot allò que no està bé”.-
Xavier Grau i Roig
PER LA MAGDA BANDERA JO NO ESTIMO JAUME I
De vegades, com ara, lamento de nou que s’hagi perdut la vinculació històrica i oficial i que la ciutat de Vilanova ja no sigui aquella Vila Nova de Cubelles. Amb la Carta-Pobla del segle XIII, Jaume I va donar raó de ser a molts d’aquells geltrunencs que fugien del seu feudal. El rei conqueridor ens va prendre també la possibilitat de dir avui que Marga Bandera és una periodista cubellenca. Això, més el fet gens banal que la Magda té registrat el seu naixement oficial a Sant Boi de Llobregat: que ja sabem des de Billy Wilder que ningú és perfecte! Ni tan sols els vilanovins.
Avui tampoc em ve de gust cenyir-me a la redacció estricta de la carta reial que va sentenciar la divisió de la Vila Nova de Cubelles –coses d’aquest país, on ve de lluny que és més fàcil dividir que sumar-.
La Magda Bandera s’incorpora a la selecta i gratificant relació de persones designades Pabordes de la Festa Major de Vilanova, amb exercici de cara al 2012. Això és motiu suficient pels del gremi per reivindicar-ne el talent, el geni, la personalitat, l’elegància professional i la capacitat de lideratge que destil.la aquesta periodista vilanovina de convicció, malaguenya de reivindicació i cubellenca per aclamació quan ella vulgui.
Amb la incorporació d’aquesta mena de rara espècie que són els periodistes a la distingida escuderia de pabordes vilanovins, la capital del Garraf honora també una immensa quantitat de professionals locals i comarcals. Es desmenteix que a la professió periodística se’ns desterri de la cosa pública i se’ns odiï: i ve a resultar una futilesa que en la cursa sobre la poca estima ciutadana que periòdicament avalua el CIS només ens hagin guanyat algun cop líders sindicals, diputats, senadors i ministres del govern.
La Magda Bandera representa tota una nova generació de joves periodistes del Garraf i del que ampul.losament, des de Catalunya, en diem “el país” i des de Madrid “este país”. Periodistes creatius, capaços, amb intuïció per seleccionar els temes a tractar, amb compromís. Professionals que manifesten una impressionant capacitat tècnica i un notabilíssim coneixement de l’ofici. I no els hi és aliè el fet que des de fa molts anys els municipis de la comarca han gaudit de mitjans de comunicació local públics i privats molt permeables a la incorporació de joves amb talent.
No en recitaré ara els noms. Ni dels i les periodistes ni tampoc dels mitjans. Aquesta és una professió on és tradició desconfiar de l’elogi de l’altre i on les empreses, les capçaleres i els programes de ràdio i televisió s’apilen en una mena de prestatgeria sense fi. Tot periodista, i tota –ja entenc, Marga, que el combat contra el sexisme és permanent!- pot presentar un currículum on la relació d’empreses desaparegudes és més ampli que les societats comparseres...
Amb la Magda Bandera a la relació de Pabordes 2012 els periodistes del Garraf presentem la nostra cara més oberta, més simpàtica i més reconeguda. Ja no només som bons per a fer cafès d’amagat, atendre trucades incendiàries i torejar amb comentaris tan maldestres com anònims... El periodisme es normalitza col.lectivament i es reivindica com a feina noble també per al gendre i també per a la jove –ja sé, Marta, que encara són minoria els homes que s’impliquen per la igualtat!-. Abans ho han fet pastissers, ferrers, advocats, pagesos i polítics mentre Vilanova segueix debatent si vol ser turística o industrial...i la Vegueria Penedès busca qui l’oficialitzi... I res no ha passat.
Ja ho va descobrir Lipovetsky a principis dels vuitanta quan va anunciar que “fins i tot la policia mira d’humanitzar la seva imatge, obre les portes de les seves comissaries, s’explica a la població, mentre l’exèrcit es dedica a tasques de serveis civils. Els camioners són simpàtics, ¿per què no l’exèrcit?” ¿Per què no el periodisme?
La Magda Bandera és la més seixantera de les grans periodistes joves d’avui. La més actual en termes de periodisme clàssic que és, com en el cinema, la música i el xató, el més necessari en temps de confusió i en temps de cuina de creació. Ella és, al mateix temps, la més postmoderna.
La Magda Bandera és la més activista, la més Maruja Torres; la més activa militant contra la desinformació, la més Amy Goodman; la més literària, la més Montserrat Roig; de les periodistes d’aquest país. Tenim per veïna una periodista global que no adapta el seu missatge al canal sinó que utilitza els canals al seu abast, en igualtat de condicions, per difondre el seu missatge. I se’n surt amb èxit.
El seu periodisme –consulteu ara mateix http://www.magdabandera.com-/ s’amara de la postmodernitat definida per Lipovetsky i intenta extreure’n els seus cels i denunciar-ne els seus inferns. En l’entorn constant de la dramatització dels mass media, el principals treballs de la Magda Bandera ens apel.len a sortir del “clima de crisi, inseguretat urbana i planetària, dels escàndols, catàstrofes i entrevistes punyents” allà on “sota la objectivitat de superfície, les informacions juguen amb l’emoció, amb el pseudo-esdeveniments, amb el cliché sensacional, el suspense”.
Com els reporters clàssics, la Magda Bandera difumina les barreres entre la seva vida, les seves aspiracions i les seves guerres perdudes. Es reserva, però, uns metres de distància amb la realitat per agafar noves arrencades per la seva feina, pels seus articles i pels seus projectes on semblen confluir a parts iguals els seus odis i els seus amors.
Pocs periodistes, i poques periodistes –ja recordo, Marta, que lluitar pels drets de les dones és lluitar pels drets humans!- tenen capacitat per rondar pel que és més proper, més íntim, i descriure les velles iniciacions sexuals o les darreres pulsions masturbatòries al país. I menys encara són els que mantenen –amb igual voluntat de rigor- la referència global del context més postmodern que s’oculta sota la crisi de Grècia o Islàndia i apareix al costat de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o la pèrdua irresponsable d’aigua al Valle de Abdalajís.
La mateixa ambició i atreviment intel.lectual i professional de la Magda Bandera, el mateix nervi periodístic i el mateix batec arran de carrer en la seva percepció de la realitat és que cal reivindicar avui per aquesta vellíssima i bellíssima professió periodística que ha de recuperar els orígens i fer el que diu Rosendo Mercado del rock and roll –segons Marta Bandera dixit!- “denunciar, amb mala llet, tot allò que no està bé”.-
Xavier Grau i Roig
martes, 2 de agosto de 2011
Día 04 d’Agost - Dijous
“Fran duet & Luca ”
Francesc Rivero - guitarra
Francis Liñan – saxo tenor
Luca Lavelli – Véu
Horari actuació: 19.45h. a 21.15h
Preu entrada: 12 € Consumició mínima: 3 €
Aforament limitat Cal reservar
Pic & Jazz c/Jacint Verdaguer, 20 – T/93 8952914
Suscribirse a:
Entradas (Atom)