Avui tres excelents periodistes ,dos homes i
una dona opinen als seus respectius diaris ,com veuen el panorama poltic de les
utimes hores. Tots tres mereixen una lectura. Aquí la disposeu. Els demés ,ciutadans
i ciutadanes perplexos i amb cara de poker! Alguns i algunes menys sorpresos i
d´altres a veure-les venir! Resem !
Que
m'ho expliquin
XEVI XIRGO
Duran i Lleida sovint desmenteix el CEO i diu que una gran majoria de
catalans no volen la independència. Ja ho va dir en plena campanya, mentre Mas
anava proclamant de míting en míting que Catalunya vol ser un estat propi i que
amb Espanya no hi ha marxa enrere. I així els va anar. Aquest cap de setmana,
Duran i Lleida ha tornat a la càrrega i ha tornat a deixar clara la seva
posició: no només no veu clar un referèndum en el qual els votants només puguin
dir “sí” o “no” a una Catalunya independent sinó que, a més a més, ha carregat
contra Oriol Junqueras (que a hores d'ara és l'únic i principal aliat del
govern) per haver-li demanat la dimissió. Duran no considera Junqueras soci de
govern –i tècnicament no ho és– sinó un simple aliat que passava per allà el
dia que investien Mas president. El líder d'Unió discrepa de tant en tant del
full de ruta del govern; a vegades discrepa del que pregona el conseller de la
Presidència, a vegades del que pregona el secretari general de CDC i a vegades
del que semblarien les tesis fermes del mateix president Artur Mas. Que m'ho
expliquin. Perquè, és clar, riu-te'n de l'esquizofrènia del PSC, que aquests si
més no s'ho poden permetre un temps perquè són a l'oposició. Jo no sé a qui van
votar els més d'un milió de catalans que el 25-N van votar a CiU, si a Mas o a
Duran i Lleida, si a CDC o a UDC, si al pinyol que defensa el camí cap a un
estat propi o si als que no. Però ho hauran d'aclarir. Perquè començo a pensar
que quan Duran i Lleida, arran del cas Pallerols, deia allò de “a mi no em
tombaran fàcilment” ni parlava del cas Pallerols ni es dirigia precisament a
l'oposició.
LA LLAMBREGADA
Així, no fotrem res (de res)
IU FORN
La manifestació
de l'Onze de Setembre va ser un èxit (a part que n'estem fins a les orelles)
perquè no la va convocar cap partit. Si l'haguessin convocat els partits,
encara avui estaríem discutint mides i color de la pancarta, material de la
pancarta, textura del material de la pancarta, lema de la pancarta, tipografia
de les lletres del lema de la pancarta i la mare que va arribar a matricular la
pancarta. Per sort la va convocar l'ANC i qui va voler s'hi va afegir. I sense
piular. Per cert, parlant d'afegir-se a aquella manifestació... Jo hi vaig ser.
I Duran i Lleida hi va ser. Vist i escoltat el que estem veient i escoltant des
d'abans-d'ahir, i que ha convertit la U de CiU en Unionisme Democràtic de
Catalunya, crec que un dels dos es va confondre de lloc. I diria que no vaig
ser jo. Ei, no, com per comentar-ho, sap?
Total, que allò
va ser un èxit i els partits van tirar-s'hi de cap per intentar apropiar-se de
l'esperit resultant (el que en l'argot es coneix com fer un Greg
Luganis -si no recorda qui és aquest ciutadà,
posi el seu nom al Google-). I així hem arribat on som ara mateix. I on som?
Doncs discutint si un text diu una paraula que a mi m'agrada, que a l'altre no
li agrada, que al de més enllà li agrada pseee, i que al de més enllà d'encara
més enllà li agradaria que li agradés. I, mentrestant, la mare que va arribar a
matricular la paraula observa estupefacta com ses senyories es barallen. Però,
a veure una coseta, ¿no s'adonen que tornem a ser la riota mundial? Bé, si del
que es tractava era d'això, perfecte perquè ho estan niquelant. Ara bé, ¿no
havíem quedat que, per una vegada a la vida, faríem les coses seriosament? El
consens està molt bé i com més gent s'afegeixi al procés, millor, per
descomptat.
Ara bé, començar
amb renúncies per acontentar les minories només és garantia de començar amb
renúncies. I el procés de l'Estatut n'és una prova massa recent.
Prou, que són grandets
Si no
parlen, que parlin; si hi ha diferències, que les resolguin; si no són
resolubles, que trenquin
Pilar Rahola
O Artur Mas i Josep Antoni
Duran Lleida no parlen, o parlen en idiomes diferents i han perdut la
gramàtica, o s’entenen mig minut i després s’obliden. Perquè sincerament no
comprenc res del capteniment d’Unió sobre la declaració de sobirania i, en
general, sobre tot el procés de la consulta. I com que Duran parla clar i se li
entén tot, el que no comprenc no és el que diu, sinó quan i on ho diu, perquè o
calla en les converses internes, i després xerra el que vol, o no el consulten
i després xerra el que vol. Sigui com sigui, una cosa massa sonora en aquesta
coalició falla des de fa massa temps, i no em diguin que la culpa la té l’un o
l’altre, perquè els dos líders són grandets, els dos partits són grandets i
aquests numerets són massa antics.
Vegem les dues hipòtesis
possibles. La primera, Duran Lleida no participa de cap reunió en què ERC i CiU
van teixint la troca del procés sobiranista, no s’assabenta del que diuen i,
per tant, no se sent copartícip dels acords que prenen. Per això enlletgeix el
text de la declaració, demana més consens i no li agraden els serrells. Però
aleshores no despatxa amb el president, ni participa la seva gent en les
reunions?; quin paper tenen els membres d’UDC del Govern en els acords que es
prenen? I les respostes obren un ventall de possibilitats, si l’una més
simpàtica, l’altra més: CDC dribla Unió i la deixa fora de les decisions; els
membres d’Unió driblen Duran i no li expliquen què fan quan se’n van de festa
amb els de CDC; tothom dribla Duran; Duran se n’ha anat de vacances i Artur Mas
és Maquiavel. En qualsevol cas, CiU pren decisions que sorprenentment no
incumbeixen al màxim dirigent d’un dels partits de la coalició. Rar, rar, rar.
Segona hipòtesi. Duran
participa, se n’assabenta, acorda, i després se’n va als micròfons i se
n’oblida. És a dir, Duran juga a ser i no ser, en una versió personalitzada de
la puta i la Ramoneta. En aquest cas, estaria jugant en els dos bàndols, en el
de ser en el Govern amb el procés de transició nacional en la intimitat, però
no ser-hi davant dels micròfons. Ser i no ser, resolent a la democristiana
manera el drama shakespearià. Tanmateix, aquest etern estira-i-arronsa entre
CDC i UDC cansa molt, i és molt lesiu en un moment de tanta fragilitat i tanta
transcendència. Si no es parlen, que ho facin; si tenen diferències, que les
resolguin; si no són resolubles, que trenquin. Que facin el que vulguin, però
que deixin ja aquest pesat joc de ser-hi i no ser-hi, perquè el que no pot ser
de cap manera és que Artur Mas parli més amb Oriol Junqueras que amb Duran
Lleida, i que aquest sigui més oposició que el líder d’ERC. Tot plegat és un
esperpent que només serveix per danyar l’estabilitat del Govern, lesionar el
procés de la consulta i erosionar la credibilitat dels dos líders. De manera
que tots dos, estimats amics, prou, prou i prou!
No hay comentarios:
Publicar un comentario