Tenim totsi totes, telèfons a les mans ,els
uns mes moderns i d´altres fàcils de
manejar com el meu, que disposa de totes les possibilitats de comunicar-me amb
qui desitjo i atendre les trucades sense
tantes floritures .Avui fent un repàs als diaris m’agrada’t molt aquest article
de Josep Mª Fonallleres ,divertit i
trist a la vegada ja que fa un relat de la pèrdua del Iphone d´un amic seu ,un
temps de tristor i desconnexió total ... . Recomanat llegir....el diari Avui ,i pendre nota .
UN SOFÀ A LA RIBA
Perdre l'ànima
Tinc
un amic que fa dies va perdre el mòbil. Era un Iphone, amb tot de programes,
comprats o gratuïts, amb aquella dolçor del tacte sobre la pantalla, amb les
musiquetes sabudes i apreses, inserides en la memòria recent. I, sobretot, amb
aquest invent que encara no entenc com funciona i que respon al nom de Whatsapp
i que a mi encara em fa pensar en aquella deliciosa pel·lícula de Peter
Bogdanovich. El fet és que aquest meu amic, més enllà del dolor que va sentir
per la pèrdua de fotos íntimes, socials, emotives i familiars, i més enllà de
l'enrenou que és haver de tornar a carregar adreces i telèfons (és un analfabet
quasi absolut en assumptes informàtics i no va poder o no va saber guardar
res), se'm queixava dels dies que va viure sense aquesta cosa que et posa en
contacte immediat amb els amics i coneguts, i que et diu si hi són, si ja
dormen, si han rebut el teu missatge però encara no l'han contestat, per què ho
fan, on són totes aquestes minúcies que ens omplen la vida d'aventures
intenses.
“¿Saps?”,
va dir-me, “ho he viscut com si es tractés d'una addicció. Em posava la mà a la
butxaca pensant que el mòbil vibrava. I no. No hi era. Però hi havia algun
mecanisme ocult que m'hi feia tornar, que m'hi abocava, com una mena de reflux
que m'incitava cap a l'aparell inexistent. I veia Iphones pel carrer i m'hi
embadalia, i sentia com sonaven, com els cants de les sirenes que m'anunciaven
plaers en aquest cas coneguts i saborosos. I el Whatsapp! ¿Què te'n puc dir?
Trobava a faltar l'aire, quasi em marejava, tremolava, vaig patir insomni. ¿Deixar
de parlar amb tots aquells que m'havien de dir que justament aquell dia havien
dinat un arròs espectacular? Una tragèdia. Em perdia tantes coses. Les seves
vides, els seus detalls quotidians, es desfeia el fil de la troca, lentament,
davant dels meus ulls, sense poder evitar-ho. I jo llanguia. Patia atacs
constants de nostàlgia, de rebuig, de solitud, com un drogoaddicte sense la
dosi habitual”.
El
meu amic ja el torna a tenir. Se'l veu més reposat. Me n'alegro. Es pot dir que
torna a ser el d'abans. El d'abans de perdre el mòbil, vull dir. L'amic que era
abans de tenir mòbil ja fa temps que és a l'Alaska dels oblidats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario